SENDEROS DE GLORIA de Stanley Kubrick

Una lluita feroç d'un oficial de l'exèrcit francés (interpretat per Kirk Douglas en un paper bordat) en contra de tota la corruptela i els fluxes d'interés que es mouen entre l'exèrcit, la política i el periodisme. I com el sacrifici de tres innocents es pot dur a terme d'una manera tan freda només amb fins aleccionadors.

Una pel·lícula interessantíssima, ja no només per la crítica social patent (habitual en els films de Kubrick), sinó per la seva posada en escena propi del Hollywood més clàssic que xoca amb un contingut tractat d'una manera molt moderna: aquí, l'heroi que lluita contra el mal establert acaba perdent. El sistema és el que és, és el que ens ha tocat viure.

Destacar uns últims 10 minuts del metratge genials: l'afusellament, doncs quan paren de sonar els tambors es senten piular els ocellets, donant vida a una escena impregnada de mort i abatiment. El despatx, una mostra més de la ceguera total dels alts càrrecs, completament tapats per la merda que han hagut de menjar al llarg de tota la vida. I un últim cant dels soldats, que passen de riure i cridar a una pobreta víctima alemanya, a ser ells les víctimes, unint-se per fer un últim cant a la vida acompanyat de les llàgrimes més sinceres.


Incloc sinopsi de filmaffinity:

En la Francia de 1916, durante la Primera Guerra Mundial, el general Boulard ordena la captura de una inexpugnable posición alemana y encarga esta tarea al ambicioso general Mireau. Éste, a su vez, ordena al coronel Dax que encabece el ataque. La toma de la colina resulta un infierno, y el regimiento regresa a sus posiciones. El alto mando militar, irritado por la derrota, decide castigar y dar ejemplo a los soldados...

Crítica:
Impresionante película antibelicista/antimilitarista dirigida por el maestro Stanley Kubrick. Tras una terrible batalla, unos soldados se enfrentan a un angustioso consejo de guerra acusados de cobardía. Todo es magistral en esta obra de culto. En la retina quedarán para siempre los travelling por las trincheras y la emocionante escena final. Insuperable.

EL VIAJE DE CHIHIRO de Hayao Miyazaki

Una pel·lícula d'animació completament original, que entra en un món ple de fantasia i d'imaginació desbordant. Gràcies a això, al 2002 va aconseguir l'Os d'Or a la millor pel·lícula de la Berlinale i l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació. És una història tendre plena de símbols, dobles significats i personatges molt concrets on cadascú interpreta un rol tan quotidià com necessari perquè la nostra Chihiro aconsegueixi alliberar als seus pares i tornar a casa.
Sí que vull constatar que sobra una mica de metratge al segon terç del film, quan la Chihiro tracta de guanyar-se la confiança de la gent en el gran balneari pels Déus. Hi ha escenes irrellevants que si es treiéssin no modificarien gens ni mica el sentit global de la història, i de bén segur que obtindríem un producte final de més qualitat i a la vegada compacte.

Incloc sinopsi de filmaffinity:
Chihiro es una niña de 10 años que viaja en coche con sus padres. Se detienen delante de un túnel, y al atravesarlo llegan a un mundo donde pasan cosas extrañas. En este universo no hay lugar para los humanos, sólo existen dioses de primera y segunda clase. Cuando descubre que padres han sido convertidos en cerdos, Chihiro se encontrará sola y asustada.

"El viaje de Chihiro posee imaginación, un toque inquietante y nada de la repugnante y gratuita violencia que contienen las series televisivas japonesas de dibujos animados" (Carlos Boyero: Diario El Mundo)
----------------------------------------
"Lo que hace de Chihiro un espectáculo desbordante es la torrencial inspiración de Miyazaki, el ritmo narrativo que hace de una película de más de dos horas un estimulante ejercicio que pasa en un suspiro (...) Brillante, tierna y terrible, Chihiro es un monumento a la animación de nuestros días, una de esas películas que huelen a algo que sólo obtienen un puñado de títulos señeros: a clásico indiscutible, a lección perenne" (M. Torreiro: Diario El País)
----------------------------------------
Andy Wachowski, director de 'Matrix': 'Es una obra maestra (...) se imprime en la imaginación y permanece allí para siempre'.
----------------------------------------
James Cameron, director de Titanic y Terminator: "Belleza, poder, misterio y, por encima de todo, corazón."

AL FINAL DE LA ESCAPADA de Jean-Luc Godard

Una història d'amor amb un muntatge gens convencional carregat de dinamisme (tret de la llarga escena a la habitació de la Patricia, que suposa un trencament amb l'estil del film). El film, tot i que tècnicament sembli obra d'un amateur, és un estudi constant de l'art cinematogràfic que conté un diàlegs envejables (escrits per Truffaut).

I per què és tan influent aquest film? En el meu entendre, perquè proposa una nova manera d'entendre el muntatge: aquest no ha de transmetre necessàriament una continuïtat realista, sinó que a partir de breus elipsis (tant breus, que són simples talls del cel·luloide de 1 o 2 segons) en una mateixa acció, aconsegueix explicar el mateix però amb menys espai conservant sempre una certa continuïtat.
Mencionar també els plans en que els personatges es dirigeixen directament a l'espectador mirant a la càmera. En els temps en que m'ha tocat viure aquest recurs és molt utilitzat, però (sense estar del tot segur) m'imagino que en els 60 va suposar una gran innovació pel fet de que la pel·lícula es reafirma sense complexes com a obra de ficció i que aconsegueix crear un vincle interactiu entre els protagonistes del film i l'espectador que ja no és només passiu, doncs en certa manera intervé en la història.



Incloc sinopsi de filmaffinity:
Michel Poiccard (Jean-Paul Belmondo) es un ex-figurante de cine admirador de Bogart que, tras robar un coche en Marsella, mata fortuitamente, y con un revólver que encuentra en la guantera, a un motorista de la policía camino de París. Allí, tras robar dinero a una amiga, va en busca de Patricia (Jean Seberg), una joven burguesa americana, sin ningún remordimiento por lo que ha ocurrido en la carretera. Patricia es una aspirante a escritora que vende el New York Herald Tribune por los Campos Elíseos. Espera escribir en el periódico y matricularse en la Sorbona. En Europa parece haber hallado una libertad que no existe en América. Michel le propone que se vaya con él a Roma a lo que ella se niega. Después de la negativa, Michel va cobrar un cheque a su código postal. Entonces sabemos que la policía le busca por la muerte del motorista.

¿TELEFONO ROJO? VOLAMOS HACIA MOSCU de Stanley Kubrick

o el que es el mateix... Dr. Strangelove, or How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb. Forta crítica a la Guerra Freda presentant uns personatges ben pintorescos en situacions un tant absurdes. En algunes ocasions considero que opta per una estètica documental, com a dins dels avions o en les escenes de guerra (quan un batalló de l'exèrcit americà invaeix una base del propi exèrcit americà). Té primers plans bastant interessants, a l'estil de Welles, i plans de grup heredats del mateix geni. Ah! i l'excel·lent final estil videoclip? Sorprenent.

Això sí, destacar altra vegada la quantitat de moments absurds que serveixen per descriure la absurditat de la situació real entre els Estats Units i la URSS, la importància de les grans marques en les societats capitalistes, i el racisme ideològic que cega als alts càrregs.

Actors: Trobem a Peter Sellers interpretant magistralment a tres personatges dins del film, a George Scott fent de militar estereotipat fins a la mèdula, i a Sterling Hayden, el gran perdut de La jungla de asfalto.


Incloc sinopsi de filmaffinity:
Convencido de que los comunistas están contaminando a la nación americana, un general ordena, en un acceso de locura, un ataque aéreo nuclear por sorpresa sobre la Unión Soviética. Su ayudante, el capitán Mandrake, trata de averiguar el código para detener el bombardeo. Para solucionar el problema, el presidente de EE. UU. se comunica con Moscú para convencer al dirigente soviético de que el ataque es un estúpido error. Mientras tanto, el asesor del presiente, un antiguo científico nazi, el Dr. Strangelove, confirma la existencia de la “Máquina del Juicio Final”, un dispositivo de represalia soviético capaz de acabar con la humanidad para siempre.

MR. SMITH GOES TO WASHINGTON de Frank Capra

o el que és el mateix: Caballero sin espada. Bé... podria despotricar molt d'aquesta pel·lícula però prefereixo entendre-la com crec que es va pretendre: propaganda nordamericana al servei del poble, mostrant com funciona la seva gloriosa democràcia junt amb una mica d'història. I ja està, res més.

La trama hi és, una mica massa utilitzada ja en aquesta època (cal tenir en compte que just 3 anys abans Capra realitzava Mr. Deeds Goes to Town, on disposava de la mateixa Jean Arthur en el paper coprotagonista, i amb una trama exactament igual: el tonto de pueblo que va a la ciutat perquè li ofereixen una cosa que li interessa i allà es sent perdut). Sí senyors i senyores, estem davant un remake al servei del govern: volien educar el poble sobre les qüestions bàsiques que haurien de saber sobre el seu sistema parlamentari. I el moment "videoclip" on amb sobreimpressions Capra mostra imatges de la bandera americana, de monuments emblemàtics, d'una àguila imperial... conmovedor. Enserio, cada vegada em sento més nordamericà. Això sí, deixa en evidència la gran corrupció que s'hi respira en tot sistema suposadament democràtic.


Incloc sinopsi de filmaffinity:
Todo un clásico del cine americano en el que James Stewart interpreta a Jefferson Smith, un ingenuo e idealista senador que, irrumpiendo de pronto en el escenario político al ocupar un cargo vacante en el senado americano, decide luchar contra la corrupción política. Un maravilloso film sobre los valores y la honestidad que obtuvo nada menos que 11 nominaciones a los Oscar.

EL APARTAMENTO de Billy Wilder

Una obra entranyable de Billy Wilder que no nomes destaca per la caracterització i els decorats, sinó també per una història ben maca a lo "american way of life" d'un home solitari que lluita per aconseguir ascensos i a la dona dels seus somnis. Si es que la contribució europea a Hollywood a vegades només fa que sorprendre'ns...

El personatge que interpreta Jack Lemmon és l'amic que voldria tenir tothom. Ja no només pel seu valuós "apartamento", sinó que és un molt bon home que està disposat a ajudar a tothom en la mesura de lo possible. Shirley MacLaine està preciosa, un angelet caigut del cel vestit de ascensorista. De dalt a baix, de la terra al cel.


Incloc sinopsi de filmaffinity:
C.C. Buxter es un ambicioso empleado de una firma de seguros de Manhattan. Es soltero y vive solo en un discreto apartamento que presta ocasionalmente a sus superiores para que se encuentren con sus amantes; él confía que los sucesivos favores le sirvan para mejorar su posición en la empresa. Le proponen para un ascenso y Sheldrake, el director, descubre el motivo. También éste solicita las llaves de su estudio para citarse con Fran, una ascensorista de la cual Buxter estuvo enamorado. Al regresar una noche a su casa, Buxter descubre a Fran desvanecida por sobredosis de somníferos; la joven ha intentado suicidarse tras discutir con Sheldrake.

¡OLVIDATE DE MI! de Michel Gondry

Una pel·lícula que es va construint (o deconstruint) a través de records que s'esborren, en un precipitat remolí invertit que et xucla cap a un estat inevitable: l'oblit. Obra original no, originalíssima (per alguna cosa es va emportar l'Oscar al millor guió original al 2004) que en un principi et descol·loca totalment per després, a partir d'un desordre ordenat, anar estructurant en el cap de l'espectador una idea clara del que realment està passant.

Jim Carrey en un paper molt diferent al que ens té acostumats i Kate Winslet amb les mateixes cares, gestos, somriures i mirades que ens mostra a les seves altres pel·lícules. Els demés personatges? Simplement estan "de relleno", per donar correlació a l'historia. Sí que és veritat però, que la relació (submergida en l'oblit) entre la Kirsten Dunst i en Tom Wilkinson acaba sent determinant al final de la història, però si s'hagués omès tot allò, el film hagués acabat de la mateixa manera: junts altra vegada, en l'incertesa d'un futur que ja coneixen (quina paradoxa, no?).


Incloc sinopsi de filmaffinity:
Joel (Jim Carrey) se queda asombrado y aturdido cuando se entera de que su novia Clementine (Kate Winslet) ha borrado de su cerebro los recuerdos de su tumultuosa relación. Desesperado, Joel contacta con el inventor del proceso, el Dr. Howard Mierzwiak (Tom Wilkinson) para eliminar cualquier recuerdo de Clementine de su propia memoria. Pero sucede que, mientras los recuerdos progresivamente desaparecen, Joel comienza a redescubrir su pasión inicial.

EL ASESINATO DE JESSE JAMES POR EL COBARDE ROBERT FORD de Andrew Dominik

Un film llarg amb un ritme lent i pausat, mostrant i donant èmfasi a detalls i emocions amb un gran preciosisme. Tret d'algun error de raccord i lius amb els personatges (a vegades no saps ja de qui parlen), és una obra molt ben construïda fonamentada més en lo visual, poètic i psicològic, que en la trama i la estructura tradicional que estem acostumats. Brad Pitt fent una pel·lícula de cinema europeu? Doncs això és el que se li apropa més.

Realment el director aconsegueix que acabis coneixent molt bé la psicologia dels dos protagonistes (Affleck i Pitt), acabes entenent perquè fan cada cosa, i t'acabes posant a la seva pell. Aquests dos personatges increïblement treballats aconsegueixen fer rodona una història que en el fons, no passa res tret del que ja anuncia el títol. Mentres que el film va apropant-se a la seva conclusió, tots els detalls, les mirades, els sons i les paraules i silencis, et convencen cada vegada més del trist desenllaç dels dos personatges i de la autodestrucció d'ells dos (Pitt al llarg de tot el film, i Affleck quan accepta el contracte d'assassinar a Jesse James).

Respecte la fotografia cal dir que és magistral (va ser nominada al Oscar), i el to que impregna cadascuna de les escenes té una força impressionant, reforçada encara més amb la poètica veu en off que serveix de fil conductor de la pel·lícula.

En definitiva, una pel·lícula molt recomanable però no apte per a tots els paladars.


Incloc sinopsi de filmaffinity:
Narra la historia del más famoso forajido del oeste americano, el carismático e impredecible pistolero Jesse James (Brad Pitt), un bandolero sudista hijo de un predicador. Mientras Jesse planea su próximo gran robo, declara la guerra a sus enemigos, quienes intentan hacerse con la recompensa -y la gloria- que implicaría su captura. Pero la amenaza más importante a su vida puede que venga de aquellos en quienes más confia...

AVATAR de James Cameron

"Entra en un nuevo mundo"... per quedar-t'hi. Una experiència no recomanable no, sinó sublim. Sincerament, avui seria el moment de pishar-se en els crítics aquests tant "a contracorriente" que deambulen per alguns diaris. Que la pel·lícula no explica res de l'altre món? Que els personatges no tenen profunditat, que són plans? Primer de tot, que no siguin originals amb el que explica és una cosa, que no expliqui res és una altra. I per altra banda, si buscaveu una pel·lícula amb un guió ben treballat i uns personatges milimètrics, no era aquesta la pel·lícula que havíeu de mirar. Sabeu per on tira aquest tipus de film, i sabeu que ho aconsegueix en un 10/10. En el meu parer, per una banda hi ha cinema d'entreteniment i per l'altra cinema de cultura. Aquesta pel·lícula, no només compleix, sinó que obra nous horitzons amb el cinema d'entreteniment. Veient pel·lícules com aquesta, et fas a la idea del gran potencial que té la teconologia en el cinema (per una banda el treball en ordinador, i per altra, la tridimensionalitat). Encara li falta còrrer per això, o més ben dit, caminar. El cinema 3D no té profunditat. Tan sols són una sèrie de plans enganxats uns a sobre els altres. Si que aconsegueix donar-te una certa perspectiva, però per sort, encara li queda molt per poder-nos deixar ja del tot extenuats.
Jo no sóc partidari d'aquests tipus de films, de fet tot el contrari, però avui toca treure's el barret. És un film per veure amb ulleres 3D i per estar tota l'estona amb la boca ben oberta, deixante captivar per tot el que t'envolta en un món de fantasia i d'armonia.

Sí que estic d'acord amb alguna de les afirmacions que he llegit: "La historia es algo así como si a Neo (Matrix) lo metes en una de indios (nativos) y vaqueros (marines), en un western ecologista con preciosos paisajes de mundos fantásticos." Pero torno a dir el mateix: la pel·lícula pretén entetenir, i això ho aconsegueix d'una manera magistral, tant, que ni els 160 minuts que dura se't fan llargs.

M'agradaria concloure donant les gràcies a aquests tipus de films, que em fan somniar encara més en el cinema del futur: en una espècie de sala on es projecta en totes les parets, com en el sostre i en el terra, una realitat virtual on tu ets el protagonista, on els personatges interactuen amb tu i on tu decideixes el desenllaç de la història. Un món virtual que es compenetra a la perfecció amb el món sensorial: poder sentir els petons, el vent com acaricia la cara, el fred, la calor... En aquest món encara li falta molt per caminar... esperem que no s'acabi abans que tanquin el teló.


Incloc sinopsi de filmaffinity:
Año 2154. Jake Sully (Sam Worthington) es un ex-marine confinado en una silla de ruedas que, a pesar de su cuerpo tullido, todavía es un guerrero de corazón. Jake ha sido reclutado para viajar a Pandora, donde las corporaciones están extrayendo un mineral extraño que es la clave para resolver los problemas de la crisis energética de la Tierra. Al ser tóxica la atmósfera de Pandora, ellos han creado el programa Avatar, en el cual los humanos "conductores" tienen sus conciencias unidas a un avatar, un cuerpo biológico controlado de forma remota que puede sobrevivir en el aire letal. Estos cuerpos están creados genéticamente de ADN humano, mezclado con ADN de los nativos de Pandora, los Na'vi. Ya en su forma avatar, Jake puede caminar otra vez. Ha recibido la misión de infiltrarse entre los Na'vi, los cuales se han convertido en el mayor obstáculo para la extracción del mineral. Pero una bella Na'vi, Neytiri (Zoe Saldana), salva la vida de Jake, y todo cambia. Jake es admitido en su clan y aprende a ser uno de ellos, lo cual le hace someterse a muchas pruebas y aventuras. Mientras, los humanos siguen con su plan, confiando en que la información de Jack les sea útil.

SIN PERDON de Clint Eastwood

Un western genial (4 Oscars inclosos el de millor pel·lícula i director), una trama originalíssima (va trencar els motlles del western i va aconseguir ressuscitar-lo del pou sense fons on havia caigut) i una realització molt treballada. Es nota que Clint Eastwood té experiència en el gènere.

Són 127 minuts que se't fan curts. És un guió que desprèn subtileses que aconsegueixen submergir-te dins la pròpia història i fer-te partícip omnipresent dels diàlegs dels diversos personatges (personatges ben pintorescos, tot sigui dit, com "Bob el inglés"). És un inici on t'esperes la presentació del gran protagonista amb magnificència però pel contrari te'l presenten al terra, rodejat de porcs. Un protagonista que es troba a les acaballes de la seva vida, però lluita per espolsar-se tota la pols que porta a sobre (sense adonar-se que no és pols, sinó anys). Un home amb principis de ferro i una moralitat difusa, que durant tot el film t'anuncia el tràgic desenllaç del protagonista però que sorprenentment, el final no és el que un s'espera.

És veritat que jo no sóc un gran coneixedor del gènere; però nomes cal tenir certa idea de tots els convencionalismes que aquest sempre aborda per veure que Eastwood tracta d'allunyar-se i donar a conèixer la seva manera d'entendre'l.


Incloc sinopsi de filmaffinity:
Western crepuscular que relata la historia de William Munny, un pistolero retirado, viudo y padre de familia, que pasa por dificultades. Hace años que abandonó la violencia, pero ahora su única salida para sacar adelante a su familia es hacer un último trabajo como caza recompensas, acompañado por un viejo socio y un joven e inexperto novato. Su misión: matar a dos hombres que cortaron la cara a una prostituta.