EL ECLIPSE de Michelangelo Antonioni

Molt inspiradores les escenes de la parella a partir de 1h 42min

HASTA QUE LLEGÓ SU HORA de Sergio Leone

Un western llarg però cautivador en tot moment, amb unes imatges de Sergio Leone molt treballades aconseguint sempre pols molt oposats, dualitats entre els personatges, amenaça. Tot això acompantat d'una esplèndida banda sonora de Ennio Morricone, que transmet tota la feroçitat dels personatges.

La història en si està molt treballada, però lo important és el tractament que se li dóna en els personatges i en el món de l'oest. A cada moment, a cada instant, dóna la sensació que aquells són els últims segons de vida dels personatges, veient-se amenaçats en qualsevol moment.

El duel final entre Charles Bronson i Henry Fonda és abrumador, desvela la gran incògnita que al llarg del metratge ens plantegen i ho fa d'una manera majestuosa, pròpia d'un geni:




Per últim, com sempre acostumo a fer, destaco la gran bellesa de la protagonista, en aquest cas Claudia Cardinale que ens arriba a deixar a tots amb la boca ben oberta amb el seu erotisme.

Incloc sinopsi de filmaffinity:
Brett McBain, granjero viudo de origen irlandés, vive con sus hijos en una finca levantada sobre el terreno arenoso y desértico del Oeste americano. Allí piensa que será feliz con su segunda y reciente esposa, Jill, que debe llegar desde Nueva Orleans, y a la que prepara un fiesta de bienvenida. Pero antes, una partida de bandoleros acaba con las vidas de Mac y sus hijos. Cuando Jill llega a la hacienda queda impresionada por una matanza que nadie se explica.

2001: UNA ODISEA DEL ESPACIO de Stanley Kubrick

(M'havia currat moltissim el comentari, i com un inutil l'he borrat sense voler)

AL FINAL DE LA ESCAPADA de Jean-Luc Godard

Una història d'amor amb un muntatge gens convencional carregat de dinamisme (tret de la llarga escena a la habitació de la Patricia, que suposa un trencament amb l'estil del film). El film, tot i que tècnicament sembli obra d'un amateur, és un estudi constant de l'art cinematogràfic que conté un diàlegs envejables (escrits per Truffaut).

I per què és tan influent aquest film? En el meu entendre, perquè proposa una nova manera d'entendre el muntatge: aquest no ha de transmetre necessàriament una continuïtat realista, sinó que a partir de breus elipsis (tant breus, que són simples talls del cel·luloide de 1 o 2 segons) en una mateixa acció, aconsegueix explicar el mateix però amb menys espai conservant sempre una certa continuïtat.
Mencionar també els plans en que els personatges es dirigeixen directament a l'espectador mirant a la càmera. En els temps en que m'ha tocat viure aquest recurs és molt utilitzat, però (sense estar del tot segur) m'imagino que en els 60 va suposar una gran innovació pel fet de que la pel·lícula es reafirma sense complexes com a obra de ficció i que aconsegueix crear un vincle interactiu entre els protagonistes del film i l'espectador que ja no és només passiu, doncs en certa manera intervé en la història.



Incloc sinopsi de filmaffinity:
Michel Poiccard (Jean-Paul Belmondo) es un ex-figurante de cine admirador de Bogart que, tras robar un coche en Marsella, mata fortuitamente, y con un revólver que encuentra en la guantera, a un motorista de la policía camino de París. Allí, tras robar dinero a una amiga, va en busca de Patricia (Jean Seberg), una joven burguesa americana, sin ningún remordimiento por lo que ha ocurrido en la carretera. Patricia es una aspirante a escritora que vende el New York Herald Tribune por los Campos Elíseos. Espera escribir en el periódico y matricularse en la Sorbona. En Europa parece haber hallado una libertad que no existe en América. Michel le propone que se vaya con él a Roma a lo que ella se niega. Después de la negativa, Michel va cobrar un cheque a su código postal. Entonces sabemos que la policía le busca por la muerte del motorista.

¿TELEFONO ROJO? VOLAMOS HACIA MOSCU de Stanley Kubrick

o el que es el mateix... Dr. Strangelove, or How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb. Forta crítica a la Guerra Freda presentant uns personatges ben pintorescos en situacions un tant absurdes. En algunes ocasions considero que opta per una estètica documental, com a dins dels avions o en les escenes de guerra (quan un batalló de l'exèrcit americà invaeix una base del propi exèrcit americà). Té primers plans bastant interessants, a l'estil de Welles, i plans de grup heredats del mateix geni. Ah! i l'excel·lent final estil videoclip? Sorprenent.

Això sí, destacar altra vegada la quantitat de moments absurds que serveixen per descriure la absurditat de la situació real entre els Estats Units i la URSS, la importància de les grans marques en les societats capitalistes, i el racisme ideològic que cega als alts càrregs.

Actors: Trobem a Peter Sellers interpretant magistralment a tres personatges dins del film, a George Scott fent de militar estereotipat fins a la mèdula, i a Sterling Hayden, el gran perdut de La jungla de asfalto.


Incloc sinopsi de filmaffinity:
Convencido de que los comunistas están contaminando a la nación americana, un general ordena, en un acceso de locura, un ataque aéreo nuclear por sorpresa sobre la Unión Soviética. Su ayudante, el capitán Mandrake, trata de averiguar el código para detener el bombardeo. Para solucionar el problema, el presidente de EE. UU. se comunica con Moscú para convencer al dirigente soviético de que el ataque es un estúpido error. Mientras tanto, el asesor del presiente, un antiguo científico nazi, el Dr. Strangelove, confirma la existencia de la “Máquina del Juicio Final”, un dispositivo de represalia soviético capaz de acabar con la humanidad para siempre.

EL APARTAMENTO de Billy Wilder

Una obra entranyable de Billy Wilder que no nomes destaca per la caracterització i els decorats, sinó també per una història ben maca a lo "american way of life" d'un home solitari que lluita per aconseguir ascensos i a la dona dels seus somnis. Si es que la contribució europea a Hollywood a vegades només fa que sorprendre'ns...

El personatge que interpreta Jack Lemmon és l'amic que voldria tenir tothom. Ja no només pel seu valuós "apartamento", sinó que és un molt bon home que està disposat a ajudar a tothom en la mesura de lo possible. Shirley MacLaine està preciosa, un angelet caigut del cel vestit de ascensorista. De dalt a baix, de la terra al cel.


Incloc sinopsi de filmaffinity:
C.C. Buxter es un ambicioso empleado de una firma de seguros de Manhattan. Es soltero y vive solo en un discreto apartamento que presta ocasionalmente a sus superiores para que se encuentren con sus amantes; él confía que los sucesivos favores le sirvan para mejorar su posición en la empresa. Le proponen para un ascenso y Sheldrake, el director, descubre el motivo. También éste solicita las llaves de su estudio para citarse con Fran, una ascensorista de la cual Buxter estuvo enamorado. Al regresar una noche a su casa, Buxter descubre a Fran desvanecida por sobredosis de somníferos; la joven ha intentado suicidarse tras discutir con Sheldrake.

CODIGO DEL HAMPA de Don Siegel

Definitivament he de dir que amb el color, el film noir perd tot el seu encant.
És una realització del 1964, el seu títol original és The Killers.

La pel·lícula, a grans trets, explica com els homes podem acabar ben al fons del pou més fosc a causa de la dominació dominant de les dones; de les seves mentides, els seus enginys i les seves cares més dolçes però amb el somriure del diable.

Secundàriament, l'argument explica com dos assassins a sou maten a la seva víctima i queden sorpresos perquè alhora del judici final, aquest no posa resistència. A partir d'aquí, els dos assassins a sou aniran investigant la vida de la seva víctima per tal d'entendre la seva reacció, fins que d'informant en informant, aconseguiran esbrinar què és tot el que hi havia darrere... i qui té el milió de dòlars.

Incloc sinopsi de filmaffinity:
El relato corto "The Killers" de Ernest Hemingway fue llevado al cine en dos obras maestras aparecidas al comienzo y al final de la época gloriosa del cine negro. La primera fue dirigida en 1946 por Robert Siodmak y protagonizada por Burt Lancaster como "El sueco". Esta segunda de 1964 está realizada por Don Siegel y con Lee Marvin como protagonista, acompañado por un reparto de secundarios muy conocidos (Dickinson, Cassavetes, Reagan, Atkins). (FILMAFFINITY)

EL DESPRECIO de Jean-Luc Godard

Le mépris... vaig dormir a la filmoteca els primers 30 minuts i tot i ja no poder-me enterar del que tractava la pel·lícula, em va encantar. Gràcies a ella vaig sentir uns moments preciosos d'inspiració que m'han ajudat a començar a escriure un guió.

Per altra banda, m'he enamorat de la Brigitte Bardot. L'he descobert. I també a en Godard. He de tornar a veure el film en condicions per poder-lo analitzar bé... Queda pendent.

Incloc sinopsi de filmaffinity:
Un autor dramático acepta reescribir algunas escenas para "La Odisea", una película que se va a rodar en Capri bajo la dirección de Fritz Lang. En un primer encuentro con el productor, llamado Prokosch, el escritor deja que su mujer, Camille, se vaya en el coche con el productor a la finca de éste, lo cual da lugar a un grave mal entendido entre el escritor y su esposa, la cual cree que la han ofrecido como moneda de cambio para obtener un mejor pago. Como consecuencia de esta situación, el escritor se verá inmerso en una dolorosa crisis matrimonial.

FELLINI, OCHO Y MEDIO de Federico Fellini

M'enrecordo poc del film, però és excel·lent en tots els aspectes. El miraria una altra vegada i una altra, i una altra i una altra... i no em cansaria. Un dels meus films preferits possiblement. Una obra autobiogràfica de Fellini amb tocs surrealistes. El color, el blanc... la vida, els somnis. Vull tornar-la a veure.

Incloc sinopsi de filmaffinity:
Guido es un director de cine, tratando de planear su próxima película después de un éxito rotundo. Mientras piensa, comienza a recordar sucesos importantes en su vida, y todas las mujeres a las que ha amado y dejado.

MATAR A UN RUISEÑOR de Robert Mulligan

Un home just és el que em ve al cap al pensar en Atticus Finch (Gregory Peck), el protagonista de Matar a un ruiseñor (To Kill a Mockingbird, dirigida per Robert Mulligan). Segons diu el meu pare, fa uns anys es va fer una macroenquesta als ciutadans nordamericans preguntant quin era el seu heroi preferit. Sabeu el resultat? Atticus Finch, l'advocat antiheroi. Un home pacient, tranquil, amb un posat elegant i una manera d'explicar les coses difícils d'entendre, tant simple com precisa.

Una visió de l'època (parlem dels 30s) i la situació nordamericana a través dels ulls de Jem i Scout, els fills d'Atticus. Uns anys en què tant negres disposats a encaixar en una societat racista com blancs plens d'ira, s'havien d'agafar de la mà i cada vegada més. Un Robert Duvall realitzant el seu primer paper en el cinema: Boo Radley, un home retrassat que, segons Scout, és el "ruiseñor". Ara bé, a grans trets, l'innocent de la història (novel·la escrita per Harper Lee), el "ruiseñor" amb lo que això comporta és Tom Robinson, el negre acusat de pegar i abusar sexualment de Mayella Ewell.

Un tal Johnson describia el film com a: "la novela es un análisis de como Jem y Scout comienzan a percibir la complejidad de los códigos sociales y como la conformación de las relaciones dictadas o influenciadas por estos códigos inciden sobre los habitantes de sus pequeños mundos." Uns nens que tracten de comprendre coses per les quals encara són petits, mentre que el seu pare ho tracta de simplificar amb metàfores. Un poblet on poques coses passen pero a la vegada se n'expliquen tantes.

M'ha encantat. Incloc sinopsi de filmaffinity:
Gregory Peck es un abogado sureño que defiende a un hombre negro acusado de violación en esta adaptación al cine de una novela galardonada con el premio Pulitzer. En una ciudad del sur de los Estados Unidos, en la época de la Gran Depresión, una mujer blanca acusa de violación a un hombre negro. Aunque la inocencia del hombre resulta evidente, el resultado del juicio es tan previsible que ningún abogado haría nada para evitarla... excepto Atticus Finch (Peck), el ciudadano más respetable de la ciudad. Su compasiva defensa le cuesta muchas enemistades, pero le otorga el respeto y la admiración de sus dos hijos, huérfanos de madre.