HOOSIERS de David Anspaugh

Una pel·lícula molt lamentable, completament repleta de tòpics i molt previsible.
I la música que va estar nominada a un Oscar. Em sorpren moltíssim, doncs es gairebé impossible poder tractar de disfrutar de les imatges de bàsquet sense pensar en la música irritant. I la música sensiblona que posen a cada escena en que hi ha una mínima emotivitat només fa que resaltar la superficialitat i poc realisme del que està impregnat el film.
No la recomano a ningú. (i per no parlar dels plans desenfocats que hi ha...)

Incloc sinopsi de filmaffinity:
Norman Dale es un entrenador de baloncesto que, debido a su accidentado pasado, se encuentra con una última oportunidad; al igual que el equipo que pretende entrenar. A pesar del rechazo que sufre por parte de los jugadores, un antipático profesor y unos vecinos que intentan echarle, Dale perserva con una conducta energética y una pasión inquebrantable por el juego. Pero ganarse al equipo es sólo la mitad de la batalla en un mundo en el que los equipos de pequeñas localidades pueden acabar jugando contra rivales de primera... y un forastero oprimido puede levantar el orgullo de todo un condado.

NO HAY SALIDA de Roger Donaldson

Que "no hay salida"? No hay quien se lo crea! Una pel·lícula molt irregular que m'ha fet perdre el temps, doncs podria haver fet altres coses molt més productives com mirar videos tontos al youtube.

Els primers 40 minutets de la pel·lícula són bastant infumables... et dóna la sensació que tot el que estàs veient ja ho has vist pero amb altres actors en pel·lícules diferents. Les pel·lícules ochenteras i noventeras comercials americanes tenen una sèrie de premises que semblen dir-te: això és així perquè la vida ha de ser així. I totes fan el mateix amb escenes pastelosas, cançonetes d'una cantant a la que li flaqueja la veu, festes glamuroses on tothom somriu i va ben vestit... i una noia que acabes de conèixer però ella mateixa et tira els trastos.

En general, la resta de la pel·lícula com a thriller i suspens està bastant bé. Et manté en tensió constant, uns nervis que et recorren tot el cos tot i saber perfectament que al final, el nostre estimat Kevin Costner, acabarà sortint-se amb la seva (que per algo és en Kevin Costner, no?).

I el final? què comentar del final? mare meva, la pel·lícula hagués quedat molt millor si haguéssin omès els dos últims minuts de metratge. No encaixen absolutament gens amb la història, és una completa quedada amb l'espectador, és un dir-li al espectador que això és així però que no tenim fonaments per explicar-t'ho; en cap moment de la pel·lícula t'arriben a insinuar ni d'una forma sutil que en Kevin Costner era realment l'espia soviètic!!!
Senyor Donaldson... no hagués quedat tot molt més bonic si l'amor hagués sigut de veritat? (i aquella escena en que el protagonista es tanca al lavabo consternat per la mort de la seva amant, és una broma?)


Incloc sinopsi de filmaffinity:
El Secretario de Defensa David Brice (Gene Hackman) mata a su amante en un arrebato de furia. Para encubrir el escándalo, el ayudante más leal de Brice (Will Patton) crea la maniobra perfecta: se "inventa" a un asesino más seductor, un espía ruso, y contrata al comandante de marina Tom Farrell (Kevin Costner) para encontrarlo. Pero, por una de esas extrañas e inexplicables coincidencias de la vida, resulta que hay una fuerte conexión entre Farrell y la víctima... y todas las pistas que le han dado y le han encargado descubrir ¡le llevan directamente a sí mismo! En una desesperada carrera contra reloj, la búsqueda del asesino ya no sólo se trata de la seguridad nacional, sino también de salvar su propio pellejo.

ATLANTIC CITY de Louis Malle

Per desgràcia recordo poca cosa del film, queda pendent tornar-la a veure i reescriure les meves impressions.

Vaig trobar-la una pel·lícula molt bona. Un director francès en una producció americana.

Incloc sinopsi de filmaffinity:
Lou es un viejo jugador que intenta ganar algo de dinero en los casinos, recurriendo para ello a los ahorros de su amante. Con ella vive una joven llamada Sally de la que Lou no tardará en enamorarse. Sally trabaja durante el día como camarera en un casino, y por la noche recibe clases de crupier. Quiere alcanzar algún día su sueño de llegar a ser la primera mujer que trabaje en el Casino de Montecarlo. El único problema que existe para que la relación entre ambos funcione es el marido de Sally, un traficante de drogas.

GORKY PARK de Michael Apted

Thriller ambientat al Moscow de la URSS soviètica. Un protagonista (William Hurt) en una bona interpretació, una actriu principal (Joanna Pacula) que enamora, i una història d'espionatge i interessos molt autèntica. Sempre em quedaré amb els "científics bojos" que reconstrueixen els caps dels difunts i la música de tenebra que els embolcalla.

Incloc sinopsi de filmaffinity:
Tres cuerpos aparecen desfigurados en el parque Gorky, en pleno Moscú. Un detective de policía soviético, Arkady Renko, se hace cargo de la investigación, pero se encuentra con fuertes trabas burocráticas para llevar a cabo su trabajo. Por otra parte, el deteriorado estado de los cuerpos, con numerosas mutilaciones, impiden una identificación clara de los mismos. A medida que la investigación de Renko avanza, todo le hace sospechar que miembros de las altas esferas políticas tienen algo que ver con las muertes... Una historia de intriga, espionaje y romance en la Unión Soviética de la guerra fría.

CINEMA PARADISO de Giuseppe Tornatore

Llàgrima a llàgrima perfilen el que és la millor pel·lícula de l'història del cine. El meu cor està massa tendre com per poder parlar d'aquesta gran obra mestra de Giuseppe Tornatore, que va aconseguir varis premis entre ells l'Oscar a la millor pel·lícula extrangera i el Globus d'Or per la millor pel·lícula extrangera.

Segon visionat d'aquesta poesia en imatges i cada vegada estic més convençut que el haver-se realitzat al 1989, no és cap coincidència per a mi; doncs jo sempre miraré cinema des de les butaques de Cinema Paradiso. No tinc paraules... només desitjos, somnis i imatges. El millor homenatge al cine a través del bon cine.

I cada vegada em ve més al cap un nom: ALFREDO FRAME.


Incloc sinopsi de filmaffinity:
"Frente a la demolición de un viejo cine, un maduro y afamado realizador rememora su infancia y los momentos allí vividos en compañía del entrañable encargado del local. Desarrollada con ritmo ágil, interpretada de forma magistral y ambientada por una banda sonora inolvidable, la película emociona sin remedio y alcanza su clímax en un soberbio final que supone un homenaje a la historia del cine y una cita con nuestras lágrimas más sinceras"

SANGRE FACIL de Joel Coen

La primera pel·lícula dels germans Coen. Aquesta, una mica més antiga a les que estic acostumat a veure (és del 1984), per desgràcia es veu antiquada, doncs el pas dels anys no tracta per igual a tothom. Una bona fotografia i una història enreboscada però efectiva.

Un thriller que aconsegueix mantindre't constantment en tensió gràcies als zooms lents que a poc a poc s'apropen als protagonistes i uns efectes sonors tant abundants com inquietants. Com he dit abans, una bona fotografia: la composició és simple a la majoria de plans, però els colors que es combinen no poden ser millors, donant foscor, agressivitat, misteri, etc. i uns grans jocs amb les ombres fan aquests colors més atractius.

La pel·lícula està ambientada a les afores d'Austin, Texas (aquest poble em sona d'alguna altra peli...), un pub amb un propietari corrupte, un empleat que s'ho monta amb la dona del jefe, un detectiu privat no gaire simpàtic... i barrets de cowboy amb revolvers a les mans. Un resum esqüet però identificatiu del que és el film.

Incloc sinopsi de filmaffinity:
En el corazón de Texas una joven esposa, guapa y seductora, cae en los brazos de Ray, uno de los empleados de su marido. Convencido por un detective privado de la infidelidad de su mujer y obsesionado por el engaño, Julián se decide a preparar en asesinato de los dos.

EL CORAZON DEL ANGEL de Alan Parker

Intriga, fets paranormals, un detectiu de baixa estofa, una atmòsfera bruta i inquietant que respira magia negra i una música mística però alhora tenebrosa de Trevor Jones... tot això és el que resumiria bé la pel·lícula El corazón del ángel, film de 1987 realitzat per Alan Parker (El expreso de medianoche).

Comentar que els efectes sonors estan molt ben aconseguits, la banda sonora (sonant constantment al llarg de tot el film) aconsegueix crear-te la intriga que pretén i seguir (parcialment) en tensió. Parcialment? Bé, dic parcialment perquè trobo que la història no està del tot ben narrada, doncs des del principi es preveu el com acabarà tot allò, les "flaquezas" de la successió dels fets deixa al descobert el que en teoria hauria de sorprendre al final del film. Tot s'ha de dir que aquesta previsió en part és culpa meva , doncs no sóc el mateix des de que fa uns mesos vaig veure La noche de los cristales rotos de Wolfgang Petersen (els que han vist aquests dos films ja saben del que parlo).

Destacar però que els actors fan uns papers impressionants. Un Mickey Rourke (The Wrestler, Sin City) completament diferent al que estem últimament acostumats a veure. Un Robert de Niro (cal mencionar peli?) que inquieta a l'espectador amb el seu posat tètric i de lord. I per últim, una Lisa Bonet (amb aquest film acabada de descobrir com a actriu dramàtica) que sincerament excita i enamora per la seva dolçor, tendresa i a la vegada, mirada salvatge.

Incloc la sinopsi de FilmAffinity: "Harry Angel, un detective privado de Nueva Orleans, es contratado por un misterioso cliente para que encuentre a un hombre desaparecido. Conforme avanza la investigación se suceden extrañas muertes, al parecer relacionadas con la magia negra y el vudú, y que implican a Harry de una manera cada vez más personal..."