SENDEROS DE GLORIA de Stanley Kubrick

Una lluita feroç d'un oficial de l'exèrcit francés (interpretat per Kirk Douglas en un paper bordat) en contra de tota la corruptela i els fluxes d'interés que es mouen entre l'exèrcit, la política i el periodisme. I com el sacrifici de tres innocents es pot dur a terme d'una manera tan freda només amb fins aleccionadors.

Una pel·lícula interessantíssima, ja no només per la crítica social patent (habitual en els films de Kubrick), sinó per la seva posada en escena propi del Hollywood més clàssic que xoca amb un contingut tractat d'una manera molt moderna: aquí, l'heroi que lluita contra el mal establert acaba perdent. El sistema és el que és, és el que ens ha tocat viure.

Destacar uns últims 10 minuts del metratge genials: l'afusellament, doncs quan paren de sonar els tambors es senten piular els ocellets, donant vida a una escena impregnada de mort i abatiment. El despatx, una mostra més de la ceguera total dels alts càrrecs, completament tapats per la merda que han hagut de menjar al llarg de tota la vida. I un últim cant dels soldats, que passen de riure i cridar a una pobreta víctima alemanya, a ser ells les víctimes, unint-se per fer un últim cant a la vida acompanyat de les llàgrimes més sinceres.


Incloc sinopsi de filmaffinity:

En la Francia de 1916, durante la Primera Guerra Mundial, el general Boulard ordena la captura de una inexpugnable posición alemana y encarga esta tarea al ambicioso general Mireau. Éste, a su vez, ordena al coronel Dax que encabece el ataque. La toma de la colina resulta un infierno, y el regimiento regresa a sus posiciones. El alto mando militar, irritado por la derrota, decide castigar y dar ejemplo a los soldados...

Crítica:
Impresionante película antibelicista/antimilitarista dirigida por el maestro Stanley Kubrick. Tras una terrible batalla, unos soldados se enfrentan a un angustioso consejo de guerra acusados de cobardía. Todo es magistral en esta obra de culto. En la retina quedarán para siempre los travelling por las trincheras y la emocionante escena final. Insuperable.

EL VIAJE DE CHIHIRO de Hayao Miyazaki

Una pel·lícula d'animació completament original, que entra en un món ple de fantasia i d'imaginació desbordant. Gràcies a això, al 2002 va aconseguir l'Os d'Or a la millor pel·lícula de la Berlinale i l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació. És una història tendre plena de símbols, dobles significats i personatges molt concrets on cadascú interpreta un rol tan quotidià com necessari perquè la nostra Chihiro aconsegueixi alliberar als seus pares i tornar a casa.
Sí que vull constatar que sobra una mica de metratge al segon terç del film, quan la Chihiro tracta de guanyar-se la confiança de la gent en el gran balneari pels Déus. Hi ha escenes irrellevants que si es treiéssin no modificarien gens ni mica el sentit global de la història, i de bén segur que obtindríem un producte final de més qualitat i a la vegada compacte.

Incloc sinopsi de filmaffinity:
Chihiro es una niña de 10 años que viaja en coche con sus padres. Se detienen delante de un túnel, y al atravesarlo llegan a un mundo donde pasan cosas extrañas. En este universo no hay lugar para los humanos, sólo existen dioses de primera y segunda clase. Cuando descubre que padres han sido convertidos en cerdos, Chihiro se encontrará sola y asustada.

"El viaje de Chihiro posee imaginación, un toque inquietante y nada de la repugnante y gratuita violencia que contienen las series televisivas japonesas de dibujos animados" (Carlos Boyero: Diario El Mundo)
----------------------------------------
"Lo que hace de Chihiro un espectáculo desbordante es la torrencial inspiración de Miyazaki, el ritmo narrativo que hace de una película de más de dos horas un estimulante ejercicio que pasa en un suspiro (...) Brillante, tierna y terrible, Chihiro es un monumento a la animación de nuestros días, una de esas películas que huelen a algo que sólo obtienen un puñado de títulos señeros: a clásico indiscutible, a lección perenne" (M. Torreiro: Diario El País)
----------------------------------------
Andy Wachowski, director de 'Matrix': 'Es una obra maestra (...) se imprime en la imaginación y permanece allí para siempre'.
----------------------------------------
James Cameron, director de Titanic y Terminator: "Belleza, poder, misterio y, por encima de todo, corazón."

AL FINAL DE LA ESCAPADA de Jean-Luc Godard

Una història d'amor amb un muntatge gens convencional carregat de dinamisme (tret de la llarga escena a la habitació de la Patricia, que suposa un trencament amb l'estil del film). El film, tot i que tècnicament sembli obra d'un amateur, és un estudi constant de l'art cinematogràfic que conté un diàlegs envejables (escrits per Truffaut).

I per què és tan influent aquest film? En el meu entendre, perquè proposa una nova manera d'entendre el muntatge: aquest no ha de transmetre necessàriament una continuïtat realista, sinó que a partir de breus elipsis (tant breus, que són simples talls del cel·luloide de 1 o 2 segons) en una mateixa acció, aconsegueix explicar el mateix però amb menys espai conservant sempre una certa continuïtat.
Mencionar també els plans en que els personatges es dirigeixen directament a l'espectador mirant a la càmera. En els temps en que m'ha tocat viure aquest recurs és molt utilitzat, però (sense estar del tot segur) m'imagino que en els 60 va suposar una gran innovació pel fet de que la pel·lícula es reafirma sense complexes com a obra de ficció i que aconsegueix crear un vincle interactiu entre els protagonistes del film i l'espectador que ja no és només passiu, doncs en certa manera intervé en la història.



Incloc sinopsi de filmaffinity:
Michel Poiccard (Jean-Paul Belmondo) es un ex-figurante de cine admirador de Bogart que, tras robar un coche en Marsella, mata fortuitamente, y con un revólver que encuentra en la guantera, a un motorista de la policía camino de París. Allí, tras robar dinero a una amiga, va en busca de Patricia (Jean Seberg), una joven burguesa americana, sin ningún remordimiento por lo que ha ocurrido en la carretera. Patricia es una aspirante a escritora que vende el New York Herald Tribune por los Campos Elíseos. Espera escribir en el periódico y matricularse en la Sorbona. En Europa parece haber hallado una libertad que no existe en América. Michel le propone que se vaya con él a Roma a lo que ella se niega. Después de la negativa, Michel va cobrar un cheque a su código postal. Entonces sabemos que la policía le busca por la muerte del motorista.

¿TELEFONO ROJO? VOLAMOS HACIA MOSCU de Stanley Kubrick

o el que es el mateix... Dr. Strangelove, or How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb. Forta crítica a la Guerra Freda presentant uns personatges ben pintorescos en situacions un tant absurdes. En algunes ocasions considero que opta per una estètica documental, com a dins dels avions o en les escenes de guerra (quan un batalló de l'exèrcit americà invaeix una base del propi exèrcit americà). Té primers plans bastant interessants, a l'estil de Welles, i plans de grup heredats del mateix geni. Ah! i l'excel·lent final estil videoclip? Sorprenent.

Això sí, destacar altra vegada la quantitat de moments absurds que serveixen per descriure la absurditat de la situació real entre els Estats Units i la URSS, la importància de les grans marques en les societats capitalistes, i el racisme ideològic que cega als alts càrregs.

Actors: Trobem a Peter Sellers interpretant magistralment a tres personatges dins del film, a George Scott fent de militar estereotipat fins a la mèdula, i a Sterling Hayden, el gran perdut de La jungla de asfalto.


Incloc sinopsi de filmaffinity:
Convencido de que los comunistas están contaminando a la nación americana, un general ordena, en un acceso de locura, un ataque aéreo nuclear por sorpresa sobre la Unión Soviética. Su ayudante, el capitán Mandrake, trata de averiguar el código para detener el bombardeo. Para solucionar el problema, el presidente de EE. UU. se comunica con Moscú para convencer al dirigente soviético de que el ataque es un estúpido error. Mientras tanto, el asesor del presiente, un antiguo científico nazi, el Dr. Strangelove, confirma la existencia de la “Máquina del Juicio Final”, un dispositivo de represalia soviético capaz de acabar con la humanidad para siempre.