AVATAR de James Cameron

"Entra en un nuevo mundo"... per quedar-t'hi. Una experiència no recomanable no, sinó sublim. Sincerament, avui seria el moment de pishar-se en els crítics aquests tant "a contracorriente" que deambulen per alguns diaris. Que la pel·lícula no explica res de l'altre món? Que els personatges no tenen profunditat, que són plans? Primer de tot, que no siguin originals amb el que explica és una cosa, que no expliqui res és una altra. I per altra banda, si buscaveu una pel·lícula amb un guió ben treballat i uns personatges milimètrics, no era aquesta la pel·lícula que havíeu de mirar. Sabeu per on tira aquest tipus de film, i sabeu que ho aconsegueix en un 10/10. En el meu parer, per una banda hi ha cinema d'entreteniment i per l'altra cinema de cultura. Aquesta pel·lícula, no només compleix, sinó que obra nous horitzons amb el cinema d'entreteniment. Veient pel·lícules com aquesta, et fas a la idea del gran potencial que té la teconologia en el cinema (per una banda el treball en ordinador, i per altra, la tridimensionalitat). Encara li falta còrrer per això, o més ben dit, caminar. El cinema 3D no té profunditat. Tan sols són una sèrie de plans enganxats uns a sobre els altres. Si que aconsegueix donar-te una certa perspectiva, però per sort, encara li queda molt per poder-nos deixar ja del tot extenuats.
Jo no sóc partidari d'aquests tipus de films, de fet tot el contrari, però avui toca treure's el barret. És un film per veure amb ulleres 3D i per estar tota l'estona amb la boca ben oberta, deixante captivar per tot el que t'envolta en un món de fantasia i d'armonia.

Sí que estic d'acord amb alguna de les afirmacions que he llegit: "La historia es algo así como si a Neo (Matrix) lo metes en una de indios (nativos) y vaqueros (marines), en un western ecologista con preciosos paisajes de mundos fantásticos." Pero torno a dir el mateix: la pel·lícula pretén entetenir, i això ho aconsegueix d'una manera magistral, tant, que ni els 160 minuts que dura se't fan llargs.

M'agradaria concloure donant les gràcies a aquests tipus de films, que em fan somniar encara més en el cinema del futur: en una espècie de sala on es projecta en totes les parets, com en el sostre i en el terra, una realitat virtual on tu ets el protagonista, on els personatges interactuen amb tu i on tu decideixes el desenllaç de la història. Un món virtual que es compenetra a la perfecció amb el món sensorial: poder sentir els petons, el vent com acaricia la cara, el fred, la calor... En aquest món encara li falta molt per caminar... esperem que no s'acabi abans que tanquin el teló.


Incloc sinopsi de filmaffinity:
Año 2154. Jake Sully (Sam Worthington) es un ex-marine confinado en una silla de ruedas que, a pesar de su cuerpo tullido, todavía es un guerrero de corazón. Jake ha sido reclutado para viajar a Pandora, donde las corporaciones están extrayendo un mineral extraño que es la clave para resolver los problemas de la crisis energética de la Tierra. Al ser tóxica la atmósfera de Pandora, ellos han creado el programa Avatar, en el cual los humanos "conductores" tienen sus conciencias unidas a un avatar, un cuerpo biológico controlado de forma remota que puede sobrevivir en el aire letal. Estos cuerpos están creados genéticamente de ADN humano, mezclado con ADN de los nativos de Pandora, los Na'vi. Ya en su forma avatar, Jake puede caminar otra vez. Ha recibido la misión de infiltrarse entre los Na'vi, los cuales se han convertido en el mayor obstáculo para la extracción del mineral. Pero una bella Na'vi, Neytiri (Zoe Saldana), salva la vida de Jake, y todo cambia. Jake es admitido en su clan y aprende a ser uno de ellos, lo cual le hace someterse a muchas pruebas y aventuras. Mientras, los humanos siguen con su plan, confiando en que la información de Jack les sea útil.

SIN PERDON de Clint Eastwood

Un western genial (4 Oscars inclosos el de millor pel·lícula i director), una trama originalíssima (va trencar els motlles del western i va aconseguir ressuscitar-lo del pou sense fons on havia caigut) i una realització molt treballada. Es nota que Clint Eastwood té experiència en el gènere.

Són 127 minuts que se't fan curts. És un guió que desprèn subtileses que aconsegueixen submergir-te dins la pròpia història i fer-te partícip omnipresent dels diàlegs dels diversos personatges (personatges ben pintorescos, tot sigui dit, com "Bob el inglés"). És un inici on t'esperes la presentació del gran protagonista amb magnificència però pel contrari te'l presenten al terra, rodejat de porcs. Un protagonista que es troba a les acaballes de la seva vida, però lluita per espolsar-se tota la pols que porta a sobre (sense adonar-se que no és pols, sinó anys). Un home amb principis de ferro i una moralitat difusa, que durant tot el film t'anuncia el tràgic desenllaç del protagonista però que sorprenentment, el final no és el que un s'espera.

És veritat que jo no sóc un gran coneixedor del gènere; però nomes cal tenir certa idea de tots els convencionalismes que aquest sempre aborda per veure que Eastwood tracta d'allunyar-se i donar a conèixer la seva manera d'entendre'l.


Incloc sinopsi de filmaffinity:
Western crepuscular que relata la historia de William Munny, un pistolero retirado, viudo y padre de familia, que pasa por dificultades. Hace años que abandonó la violencia, pero ahora su única salida para sacar adelante a su familia es hacer un último trabajo como caza recompensas, acompañado por un viejo socio y un joven e inexperto novato. Su misión: matar a dos hombres que cortaron la cara a una prostituta.

NO HAY SALIDA de Roger Donaldson

Que "no hay salida"? No hay quien se lo crea! Una pel·lícula molt irregular que m'ha fet perdre el temps, doncs podria haver fet altres coses molt més productives com mirar videos tontos al youtube.

Els primers 40 minutets de la pel·lícula són bastant infumables... et dóna la sensació que tot el que estàs veient ja ho has vist pero amb altres actors en pel·lícules diferents. Les pel·lícules ochenteras i noventeras comercials americanes tenen una sèrie de premises que semblen dir-te: això és així perquè la vida ha de ser així. I totes fan el mateix amb escenes pastelosas, cançonetes d'una cantant a la que li flaqueja la veu, festes glamuroses on tothom somriu i va ben vestit... i una noia que acabes de conèixer però ella mateixa et tira els trastos.

En general, la resta de la pel·lícula com a thriller i suspens està bastant bé. Et manté en tensió constant, uns nervis que et recorren tot el cos tot i saber perfectament que al final, el nostre estimat Kevin Costner, acabarà sortint-se amb la seva (que per algo és en Kevin Costner, no?).

I el final? què comentar del final? mare meva, la pel·lícula hagués quedat molt millor si haguéssin omès els dos últims minuts de metratge. No encaixen absolutament gens amb la història, és una completa quedada amb l'espectador, és un dir-li al espectador que això és així però que no tenim fonaments per explicar-t'ho; en cap moment de la pel·lícula t'arriben a insinuar ni d'una forma sutil que en Kevin Costner era realment l'espia soviètic!!!
Senyor Donaldson... no hagués quedat tot molt més bonic si l'amor hagués sigut de veritat? (i aquella escena en que el protagonista es tanca al lavabo consternat per la mort de la seva amant, és una broma?)


Incloc sinopsi de filmaffinity:
El Secretario de Defensa David Brice (Gene Hackman) mata a su amante en un arrebato de furia. Para encubrir el escándalo, el ayudante más leal de Brice (Will Patton) crea la maniobra perfecta: se "inventa" a un asesino más seductor, un espía ruso, y contrata al comandante de marina Tom Farrell (Kevin Costner) para encontrarlo. Pero, por una de esas extrañas e inexplicables coincidencias de la vida, resulta que hay una fuerte conexión entre Farrell y la víctima... y todas las pistas que le han dado y le han encargado descubrir ¡le llevan directamente a sí mismo! En una desesperada carrera contra reloj, la búsqueda del asesino ya no sólo se trata de la seguridad nacional, sino también de salvar su propio pellejo.

EL SECRETO DE SUS OJOS de Juan José Campanella

Què dir d'aquesta pel·lícula? Dient que des que tinc memòria és el millor film que he vist al cinema ja dono algunes pistes, o que és un dels millors films que he vist mai també dono a entendre que m'ha meravellat. 126 minuts que sincerament se't fan curts. Que continuament et dius a tu mateix: "que no s'acabi, que no s'acabi..." doncs al llarg de la trama hi ha uns quants girs de guió brutals que et desestabilitzen tant a tu com a la història, sempre mantenint la congruència i la correlació.

En alguns moments film noir (dóna la sensació que si ho passessis a B/N semblaria un clàssic de Hollywood), en altres thriller (genialment portat), en altres comèdia descollonant (diàlegs simples però ingeniosos, gràcies Guillermo Francella), i és clar, no hi podia faltar: una història d'amor. O millor dit... un drama romàntic. Que tot sigui dit, aquesta història d'amor entre en Ricardo Darín i la Soledad Villamil (quines mirades... parlen per sí soles. Sobretot les del Ricardo Darín) encaixa a la perfecció a la història, inclús completant-la i fent-la encara més humana.

En el seu conjunt, però, acabo deduïnt que sí que és realment una pel·lícula de cinema negre malgrat la barreja de gèneres que hi trobem dins (i molt ben mesclats). Tinc una sèrie d'arguments, que exposaré a continuació:
La utilització de flashbacks, estan molt ben aconseguits. Doncs en tot moment combinen a la perfecció el passat i el present (que dir de la perfecta caracterització dels personatges, tret de la Soledad Villamil?).
Un secretari del Jutjat d'Instrucció de Buenos Aires, que acaba convertint-se més en detectiu d'un crim que en simple oficinista. I molt implicat en la seva tasca.
I evidentment, hi ha víctimes pel mig. Es tracta del detectiu a la recerca constant de l'assassí.

Per últim, m'agradaria parlar breument de la simbologia.
El títol "El secreto de sus ojos" es pot interpretar de diferents maneres. Alguns ho interpretarien amb els ulls de l'assassí, doncs descobreixen que ha sigut ell gràcies a una fotografia, en que l'assassí esta mirant fixament a la noia, amb una mirada enamoradissa, mentre que la resta mira a la càmara, somrient. Gràcies al secret que guarden els seus ulls, la seva mirada, descobreixen el culpable del crim fatal i comencen la recerca. Per altra banda, es podria interpretar amb els ulls dels nostres protagonistes, amb la vessant romàntica que això comporta. Constantment, al llarg de tot el film, tenen mirades que parlen per si soles. No es miren, es desitjen i s'enamoren amb les mirades.
Tot i així, sóc partidari d'entendre-ho de les dues versions; hi ha un moment del film, que evidentment no és casualitat, en que Ricardo Darín i Soledad Villamil remenen unes fotografies antigues, on troben una festa on tothom somriu a la càmara, mentre que en Ricardo Darín, posicionat a la dreta de l'enquadrament, mira fixament a la Soledad Villamil, enquadrada a l'esquerra. Això produeix un fet curiós, doncs la fotografia que utilitzen per descobrir qui és l'assassí és molt similar a la fotografia que els dos protagonistes es miren amb melangia. Així, el director Juan José Campanella crea un vincle entre la història d'amor dels dos protagonistes i la història d'aquests mateixos protagonistes a la recerca de l'assassí, fent apte les dues interpretacions del títol.
A més a més d'aquest títol carregat de contingut, hi ha una serie de símbols; Símbols menys importants, com podria ser el tancar la porta del despatx de la Soledad (doncs al llarg del film significa una cosa que no acaba de significar, fins que per fi, acaba significant el que volem des d'un principi que signifiqui. No sé si m'explico...). I d'altres símbols més importants, com la màquina d'escriure que té la lletra "A" espatllada, doncs no només és una eina per arrencar rialles a l'espectador, sinó que al final, acaba desvetllant per fi el que l'espectador creu d'una manera incerta respecte els sentiments del protagonista.

Deixo ja d'escriure perquè això ja s'està allargant massa. En fi... recomano la pel·lícula a absolutament tothom. A la sala eren tot de iaius, els meus pares, el meu germà i jo. Cantavem una mica, la veritat. Però tot s'ha de dir que a qualsevol persona de ben segur que li agradarà. Pels motius que siguin, però li agradarà.



Incloc sinopsi de filmaffinity:
Benjamín Espósito, secretario de un Juzgado de Instrucción de la Ciudad de Buenos Aires, está a punto de retirarse y decide escribir una novela basada en un caso que lo conmovió treinta años antes, del cual fue testigo y protagonista. Su obsesión con el brutal asesinato ocurrido en 1975 lo lleva a revivir aquellos años, trayendo al presente no sólo la violencia del crimen y de su perpetrador, sino también una profunda historia de amor con su compañera de trabajo, a quien ha deseado y amado fervorosamente y en silencio durante años. La novela que escribe Espósito nos hace recorrer los años 70, cuando en Argentina se vivían épocas turbulentas, el aire estaba enrarecido y nada era necesariamente lo que parecía ser.




Crítiques:

"Un filme que combina a la perfección film noir, drama romántico, thriller, su acostumbrado humor y hasta el costado histórico, político y social." (Pablo O. Scholz: Diario Clarín)
----------------------------------------
"Magistral (...) La fórmula perfecta del cine emocional, quizá sentimental. (...) Unos diálogos hilvanados con muchísima gracia; una trama en espiral que se agarra al estómago (...) interpretaciones memorables" (Luis Martínez: Diario El Mundo)
----------------------------------------
"Estamos en el territorio del gran cine, del clasicismo, de un universo tan rico como complejo en el que todo tiene sentido, te envuelve, te sugiere, te implica y te conmueve." (Carlos Boyero: Diario El País)
----------------------------------------
"Hay películas que funcionan a la perfección: ésta es una. (...) hay tanta electricidad y calor en las relaciones de los personajes (...) y los momentos de fibra y de nervio son tantos y tan corpulentos que tapan alguna flaqueza o titubeo. (...) Puntuación: **** (sobre 5)." (E. Rodríguez Marchante: Diario ABC)
----------------------------------------
"Una buenísima trama criminal, una estremecedora historia de amor y unos actores superlativos (...) Es una de esas películas que huelen a premios se miren desde donde se miren." (M. Torreiro: Fotogramas)

VALS CON BASHIR de Ari Folman

Increible obra d'animació autobiogràfica. La obra està composta per una sèrie de flashbacks, en que mesclen realitat i somnis d'una manera magistral, tot amb una visió postmoderna.

Pel·lícula recomanable a absolutament tothom, doncs destaca per la seva originalitat i per la seva cruesa tot i que és d'animació.

A l'edició del 2009 va guanyar el Globus d'Or per la millor pel·lícula de parla no anglesa, i a l'edició de 2008 de Cannes va ésser nominada a la Palma d'Or.


Incloc sinopsi de filmaffinity:
Documental animado sobre la matanza de refugiados palestinos en Sabra y Chatila (Líbano) en 1982. Una noche, en un bar, un viejo amigo cuenta al director Ari que tiene una pesadilla recurrente en la que le persiguen 26 perros. Cada noche, el mismo número de animales. Los dos hombres llegan a la conclusión de que tiene que ver con una misión que realizaron para el ejército israelí durante la primera guerra con el Líbano a principios de los años ochenta. Ari se sorprende ante el hecho de que no recuerde nada de ese periodo de su vida. Intrigado, decide ver y hablar con viejos amigos y antiguos compañeros dispersados por el mundo entero. Necesita saber la verdad acerca de ese periodo y de sí mismo. Ari escarba cada vez más y sus recuerdos empiezan a reaparecer mediante imágenes surrealistas...

Crítiques:

Seleccionada por Israel como candidata al Oscar a la mejor película de habla no inglesa. El título hacer referencia a un soldado israelí que comienza a disparar indiscriminadamente hacia unas paredes llenas de posters de Bashir Gemayel, el primer ministro del Líbano asesinado en 1982. (FILMAFFINITY)
----------------------------------------
"Un film de animación devastador (...) Folman es un documentalista israelí que no había trabajando en la animación. Y ahora la usa del mejor modo posible, para reconstruir memorias, fantasías, alucinaciones, posibilidades (...) Puntuación: *** (sobre 4)." (Roger Ebert: Chicago Sun-Times)
----------------------------------------
"Impresionantes dibujos, un portentoso claroscuro para dibujar la memoria, o la falta de ella" (E. Rodríguez Marchante: Diario ABC)
----------------------------------------
"Desde la demoledora escena inicial (...) Folman ha conformado una película única por su novedosa mezcla de formatos y géneros, y por su apabullante capacidad para evocar la realidad del drama mediante elementos nada realistas" (Javier Ocaña: Diario El País)
----------------------------------------
"Tan original como final y sorprendentemente adecuado. (...) Lo mejor: La variedad de recursos, incluyendo homenajes cinéfilos como el de 'Apocalypse Now', dentro de la unidad estilística. (...) Puntuación: **** (sobre 5)." (Francisco Marinero: Diario El Mundo)